Espasmes abans de caure morts

Paisatge urbà

DSC05889

Vaig pel carrer i veig la gent com si fossin rates. Histèriques, pugen les escales de la boca de metro de Saint-Paul. Corren, el cul apretat, com si els estiguessin inundant els caus soterranis. Van de pressa, s’esquiven, de vegades reculen un pas per no envestir qui se’ls creua pel camí. Caminen amb pressa, ni es miren, de vegades s’aturen mig moment per no fregar amb una altra i continuen amb neguit.

Amb el sorollet de les passes, del fregadís, de les mitges converses que són xisclets, de les respiracions irritades, creuen carrers, corren per les voreres, es barregen a les places. I són com aquelles rates de Porte Maillot el vespre que m’esperava sola. L’estació de busos solitària, bruta, deixada i les rates que s’hi passejaven. Dues papereres, una a cada banda, amb bosses de plàstic verd transparent i les rates que creuaven d’una punta a l’altra i es ficaven a la bossa d’escombraries. Una rata remenant dins d’una bossa de plàstic transparent, i després una altra. Les rebaixes. La ratota i una cua que bellugava. Les rates que fan caus, les rates incomptables, innombrables, plagues, les rates que corren amunt i avall i es creuen. I som a les places. La placeta de prop de l’Hotel de Ville. Rates que s’ignoren, rates que busquen, rates que mengen, rates que copulen. Rates. Rates, ratotes, ratetes, ratolins i ratolinets. Rates que es reprodueixen. Rates que corren. Rates que furguen, rates que xisclen. Som rates ansioses. Una plaga descontrolada que ningú no ve a desratitzar. Qui pogués ser home llop per a l’home.

Això em passa sovint.

Anuncis

Amsterdam

Ah no, els holandesos són molt menys moderns! Tenen temps, mireu-los. Que què fan? Doncs mireu, aquests senyors d’aquí viuen de la feina d’aquelles senyores d’allà. A més a més, mascles i femelles són criatures ben burgeses vingudes aquí, com passa sempre, per mitomania o per estupidesa. Per excés o per manca d’imaginació, vaja.

La Chute, Albert Camus

Fascinant?

Fascinant? Vet aquí un adjectiu que feia temps que no sentia. Justament des que vaig marxar de París, que en fa anys. Però el cor té memòria i no m’he oblidat de la nostra bella capital, ni dels molls a la vora del riu. París és una falsa aparença real, un decorat superb habitat per quatre milions de siluetes. Prop de cinc milions, al darrer padró? Ves, deuen haver tingut canalla. No m’estranyaria gens. Sempre m’ha semblat que els nostres conciutadans tenien dos furors: les idees i la fornicació. A tort i a dret, com si diguéssim. Me’n guardaré prou de condemnar-los, però; no són pas els únics, tota Europa ho fa. De vegades penso en què diran de nosaltres els historiadors futurs. Amb una frase hauran enllestit l’home modern: fornicava i llegia diaris. Després d’aquesta definició considerable, el tema quedarà, si se’m permet l’expressió, esgotat.

La Chute, Albert Camus

Escarbat bum bum

Quan t’he esclafat el cap he sentit el mateix crec-crec que el dia que vaig entrar al garatge i vaig trepitjar una cuca sense voler. Sobre aquesta teva taula de vidre, aquesta que et pensaves que et protegiria, t’he aixafat el cap amb la sabata bruta, insecte fastigós. Pal sec, dona esquifida, llavis mal pintats, on t’has deixat això que en diuen ser bona persona? Cuca de forat, aquest crani de closca d’ou només amagava moqueta verda rebregada.

Tenia el cotxe aparcat en pujada. Hi he entrat i, sense cordar-me el cinturó, he tret el fre de mà i he engegat el cotxe en rampa. Però he pitjat massa fort l’accelerador i l’impuls ha fet aixecar les dues rodes de davant. Com que la pujada era pronunciada però el cotxe continuava accelerant, cada vegada estava més dret i he perdut de vista la carretera. I no portava cinturó. I veia el sostre del cotxe molt a prop. I notava com la gravetat atreia el morro del cotxe enrere mentre les rodes posteriors continuaven corrent sobre l’asfalt. A punt de fer una volta de campana. Sense cinturó. Tanco els ulls, com quan camino sola pel carrer al vespre, no per evitar res sinó per comprovar que avances igualment.  Sí, continua marxant. Sé que arribo a la rotonda, quin perill, a punt d’esclafar-me contra el sostre gris clar i suau del cotxe o de xocar contra algú altre que no m’haurà pogut esquivar. Segur que no em faré mal, el sostre és molt a prop. Tanmateix el cotxe cau pla, sense aturar-se : a la rotonda s’acabava la pujada. He continuat circulant, tot recte per la carretera vella de Vilafranca al Pla.

Al cap d’una estona, en un altre indret, he explicat la sort que he tingut. Només m’han preguntat que per què havia tancat els ulls.

Quan en Grifalconi el va treure de la capseta encoixinada, en Valène d’entrada va pensar que es tractava d’un ramell de corall. Però en Grifalconi va fer que no amb el cap: a les golfes del castell de la Muette, hi havia trobat els vestigis d’una taula. El tauler, ovalat, meravellosament incrustat de nacre, estava en un estat de conservació remarcable, però el peu central, una pesant columna fusiforme de fusta vinçada, va resultar del tot corcat. L’acció dels corcs havia estat subterrània, interior, havia suscitat innombrables canals, canalons i canalets plens de fusta feta pols. De l’exterior no es veia aquesta labor de trinxera i en Grifalconi va trobar que no es podia conservar el peu original que, buidat gairebé del tot, era incapaç de sostenir el pes del tauler si no es reforçava per dins. Per això, després de netejar, per aspiració, els canals de tot el corquim, es va posar a injectar-hi a pressió una barreja gairebé líquida de plom, alum, i fibres d’amiant. L’operació va anar bé però es va fer evident de seguida que, fins i tot consolidat d’aquesta manera, el peu encara era massa fràgil i en Grifalconi es va haver de decidir a reemplaçar-lo del tot. Va ser llavors que va tenir la idea de dissoldre la fusta que quedava i així fer aparèixer aquesta fantàstica arborescència, traça exacta del que havia estat la vida del corc dins d’aquell bocí de fusta, una superposició immòbil i mineral de tots els moviments que n’havien constituït l’existència cega, aquesta obstinació única, aquest itinerari tenaç, aquesta materialització fidel de tot el que havia menjat i digerit, que havia arrabassat a la compacitat del món de l’entorn els imperceptibles elements necessaris per a la supervivència, la imatge exposada, visible, incommensurablement torbadora d’aquesta marxa sens fi que havia reduït la fusta més dura a una xarxa impalpable de galeries polsegoses.

Adaptació de La vie mode d’emploi, Georges Perec

In albis

Volia fer trampa però no he trobat la prova que demostra que un dia, no fa tant però déu n’hi do, em vaig inspirar. Faig veure que sento una veu fosca que em diu no cal, no el necessites per a res, aquell paperot. Jo estic a punt de dir-li d’acord, però em fa vergonya perquè em sembla que és una paraula que té veu de nas. Sí, estic provant de jugar a creure una estona en el destí. I sí, tot això és mentida, però no és culpa meva. És culpa del veí maltractador maltractat, visitant fugaç de la comissaria del barri. Les parets de paper que m’han informat de tantes coses de la seva vida, ara em retransmeten en directe una d’aquelles pel·lícules que tant li agraden de crits, soroll i noies que s’intenten escapar d’algun perill que sona esgarrifós. M’escudo en aquesta excusa i plego, que tinc pressa.